La nacionalitat i el dret a vot

Arran de la celebració a punts del Principat de la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa de futbol, he tornat a donar-li voltes a un tema sobre el que fa temps en el que hi penso: Qui té dret a votar a un lloc? Tothom que hi viu o només els que es senten d'aquell lloc? Qui diu que un país, comunitat,... no hauria d'existir, o crema els seus símbols, hi té dret a decidir quelcom sobre ell?

-

La nacionalitat te l'ha de donar un Estat o l'hauries de triar tu segons el que tu sents? Aquí cal separar nacionalitat del que és ciutadania.

-

Segons el meu punt de vista, la nacionalitat és quelcom subjectiu, que té a veure amb el que una persona sent i ningú més que ella té dret a assignar-se-la. En el meu cas, jo em sento català, i per tant la meva nacionalitat és la catalana. Una altra cosa és que malauradament els Països Catalans siguin dins de l'Estat espanyol i, per tant, tinc la ciutadania espanyola. Però nacionalitat i ciutadania són temes diferents, tot i que alguns ens vulguin fer creure que són el mateix. 

-

I per tant considero que si no em sento espanyol, no hauria de poder votar a les eleccions espanyoles. Exactament igual que qui no se sent català/na, no hauria de poder votar a les catalanes, i qui no se sent andalús, alemany, canadenc,... tampoc a les del seu país / nació / comunitat, etc.

-

I no poder votar no vol dir no tenir dret a res. Simplement qui se sent d'un lloc hi pot votar, i qui no, no. A la resta d'aspectes de la vida, tots i totes iguals, mateixos drets i mateixos deures. I el tema del votar no és cap discriminació: dóna igual on s'hagi nascut, el color de pell, la llengua que parla, si és home o dona, si creu o no en ésser superior,... Cadascú tria què vol ser i ja està, no passa res. Fins i tot en el nostre cas, tot i que em costi d'entendre, si algú se sent català/na i espanyol/a, doncs que pugui votar a ambdues eleccions, res a dir. El que és injust és que algú que crema la bandera del lloc on viu (la foto és de l'any passat a Reus després de la victòria del R. Madrid a la lliga espanyola de futbol) a sobre pugui decidir sobre què ha de ser aquell lloc i quines polítiques s'hi han de fer.

-

El següent tema és saber com es demostra la teva nacionalitat (no la ciutadania, que això ja t'ho imposen les autoritats de l'Estat). Una opció seria que des de la Generalitat es fés un carnet oficial que no s'hauria d'imposar a ningú, que qui vulgués el pogués demanar. A nacionalitat cadascú digués la del país del que se sent membre: catalana, espanyola, búlgara, (o la doble nacionalitat que hem dit abans catalana i espanyola, o catalana i argentina...). I aquelles persones que es definissin, com a mínim, com a catalanes, serien les que hi podrien votar a les eleccions catalanes. I aquelles que es definissin, com a mínim, com a espanyoles, serien les que hi podrien votar a les eleccions espanyoles.

-

Potser hi ha millors maneres que les del carnet i no dic que aquesta sigui fàcil d'aplicar, caldria treballar-la, però em sembla que és viable i és una opció vàlida. És un plantejament democràtic: no se t'imposa una nacionalitat, tu la tries. D'aquesta manera s'acabaria amb quelcom molt injust, que és que gent que porta vivint molts anys a Catalunya i que odïa tot el que sóna a català pot decidir sobre el nostre futur, mentre que molts immigrants que acaben d'arribar i ja s'estan integrant no ho poden fer. Aquesta també seria una oportunitat per a aquestes persones. Perquè amb el lema aquell de "és català qui viu i treballa a Catalunya", que va dir l'ex president Jordi Pujol, jo no hi he cregut mai. Jo crec que és català/na qui vol.

-

I si algun dia -tant de bo- els i les catalans/es decidissim ser un país independent, doncs que ho poguem ser. I si decidissim seguir dintre de l'estat espanyol, doncs ho hauriem de seguir fent. 

-

Però en qualsevol dels dos casos, el que no perdria mai ningú, fós quin fós el resultat, seria la seva nacionalitat, el tenir reconegut el que ell/a vol ser.

Obsessionat amb la CUP

La seva obsessió amb la CUP el va fer perdre els papers. El regidor d'Esquerra a l'Ajuntament de Molins de Rei, Víctor Puntas, va fer un discurs dur d'atac frontal contra la CUP al passat ple, quan es discutia una moció d'aquest grup que demanava deixar sense efecte l'increment de sous dels polítics i de les retribucions dels partits aprovat el 2007. No té gaire sentit que la moció sigui sobre un tema i ell parli del que fa o deixa de fer la CUP, de les bondats d'Esquerra i de les maldats de la CUP. Aquest debat es pot fer, però allà no tocava, i mostra a les clares que no es va saber controlar. El que va dir ho podeu consultar al seu blog. I la resposta del regidor de la CUP, l'Àlex Maymó, la teniu aquí.

-

No entraré gaire en el discurs del sr. Puntas, ja que es desqualifica en sí mateix, i l'Àlex ja el contesta prou bé. Només afegiré que a la CUP de Molins no hem fet repartit encara enganxines (tot i que no hi ha cap problema en fer-ho i potser algun dia ho farem, hi hauria algun problema?), ni tampoc hem donat globus als nens i nenes, com altres sí que han fet... I que abans d'atacar-nos dient que fem demagògia, que consulti el diccionari, que diu que és "la política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables". Penso que demanar que no es pugin els sous entre un 34 i un 128% els sous i retribucions dels polítics i dels partits no es fer demagògia. Potser aquesta opinió no li agrada, però que no li agradi no vol dir que sigui demagògia, oi? Perquè no pujar-se els sous d'aquesta manera no crec que sigui una promesa o programa d'acció impracticable...

-

Però la simpatia del sr. Puntas -i d'algun altre dirigent d'Esquerra- per la CUP ja ve de lluny. No li va fer gràcia que ens presentéssim a les eleccions. És perfectament comprensible, veia una opció política que li podia restar vots. A partir d'aqui però ja va anar desprestigiant la CUP, i una persona ens van comentar poc abans d'iniciar-se la campanya que des d'Esquerra els hi van dir que 'aquests no treuran més de 30 ó 40 vots'. També recordo un debat al Fòrum XXI on es reia del company de la CUP allà present. Segurament estava convençut que la CUP no treuria cap regidor a l'Ajuntament i les seves aspiracions era de treure'n cinc. Finalment Esquerra en va treure tres i la CUP un. Què hi farem!

-

Des d'aleshores diversos episodis han posat de manifest que no pot amb nosaltres. Hi ha qui no pot amb els pèsols o amb el pebrot, i a ell li passa amb la CUP. Per part nostra no hi havia inicialment cap sentiment contrari cap a ell o el seu partit, només punts de vista diferents sobre molts temes, i els mateixos o semblants sobre molts d'altres. Igual que amb la resta de partits. Però ell ho té com un tema personal i sembla que s'ho miri com un o ells o nosaltres.

-

La moció, com estava cantat, va ser rebutjada amb els vots d'Iniciativa i Esquerra, Esquerra i Convergència i Unió. El debat va ser tens i l'Àlex recorda que fins i tot l'alcalde Ivan Arcas (IiE) el va comparar amb Blas Piñar. La defensa de l'espectacular autopujada dels sous dels polítics per part del número 1 d'Iniciativa i Esquerra gira en part en dir que durant el franquisme només manaven els rics i que un dels guanys de la 'democràcia' va ser el que la gent d'esquerres pogués ser-hi a la política, perquè els polítics cobraven diners. Però el tema no és si els polítics han de guanyar o no diners, això ningú ho discuteix, sinó si ha de ser molt superior o no al de la resta de treballadors, en general, i si se l'han de pujar entre un 34 i un 128%, que era en concret el que qüestionava la moció. I això també són coses diferents.

-

Però tornant al sr. Puntas, dirigent "d'un partit seriós i de govern", esperem que es millori de la seva obsessió i que no pensi tant en la CUP. Té tot el dret a estar en contra del que diu o fa aquest partit, només faltaria, però és important que no s'hi entesti. Potser el que més li molesta de tot és que l'hagin avançat per l'Esquerra...

La 'democràcia' europea no l'atura ni els vots de la gent

Els dirigents de l'UE ja fa temps que van decidir que faran una 'constitució' per a tots els estats membres peti qui peti, i agradi o no agradi als seus administrats. D'això en diuen democràcia. Primer va ser la 'Constitució Europea'. Tot i que els governs dels països de l'UE van dir que aquest text venia a ser la panacea per al territori i que era absolutament necessari, els i les habitants de França i Holanda van dir que 'no' al text i el projecte de constitució va ser avortat.

-

Com que els 'nostres' dirigents són molt demòcrates, van decidir que s'havien de canviar algunes comas al text, que se li hauria de dir 'Tractat de Lisboa', i sobretot no tornar a fer un referèndum no fós cas que la població el tornés a tombar. Només Irlanda va dir que consultaria als seus habitants. I vés per on, els irlandesos han dit que no volen aquest text.

-

Ràpidament els mandataris europeus s'han afanyat a dir que cal seguir amb el procés de ratificació i que una minoria no pot aturar el desig de la majoria. Impagable el Zapatero -un cop més- dient que el no irlandès és una "mala notícia que cal respectar, de la mateixa manera que els irlandesos han de respectar la majoria dels europeus".

-

I jo em pregunto, perquè no fan la consulta a la resta de països i no s'ho maneguen tot entre ells als parlaments dels estats? És que tenen por que no tiri endavant? Per què diuen que és una minoria la que és contrària al tractat: Han fet un referèndum i l'han perdut. Dir que un país ho aprova perquè ho ha aprovat el seu parlament és fer trampes al solitari, perquè a les eleccions generals dels països no es va votar una norma tan important com aquesta, es van votar partits polítics que, a més, no es van posicionar sobre aquest text en concret. I clar, amb els canvis que han fet al projecte de constitució europea segur que s'aprovaria a França i Holanda, que ja van rebutjar aquell text, oi?

-

El tema és clar: Fan unes lleis per a que segueixin manant els de sempre, d'esquenes al poble, però volen dir que ho fan d'una manera legal i democràtica. Però vaja, que no tenen manies i, si la gent necessària no aprova el que volen, li canvïen quatre fomalitats i s'ho aproven ells. I si tenen la mala sort que a l'únic país on la població pot votar aquest text que ha de marcar el funcionament de la UE el text no s'aprova, sempre poden dir que els que han dit 'NO' són una minoria que no poden aturar el procés i el desig de la majoria (!). Un desig que els nostres gurús saben sense preguntar-ho... Ens diuen que això és la democràcia. En canvi, resulta que l'Hugo Chavez -acusat de dictador i populista pels 'demòcrates'- va fer un referèndum a Veneçuela, la població no li va acceptar uns canvis i ell no els ha aplicat.

-

Doncs perfecte, però que no ens fagin perdre el temps i aprovin el que vulguin, però que a sobre no ens vulguin fer passar pel que no són.

República: Fa 77 anys ho tenien clar, però hem anat enrere...

A vegades es parla que val la pena fer un pas enrere per a donar-ne dos endavant. Amb el tema de la democràcia al Principat i a tot l'Estat ha passat a l'inrevès: vam donar un pas endavant quan en Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 14 d'abril de 1931 i després n'hem fet dos enrere: el franquisme i la seva continuació, la monarquia borbònica.

-

Sembla mentida que un sistema tan retrògrad com la monarquia, que ja fa 77 anys van abolir al nostre país, el patim encara avui, al segle XXI. Un sistema ranci que no respecta els conceptes d'igualtat ni democràcia i que fa que algú visqui de les arques públiques i tingui tothom al seu servei, senzillament pel fet de ser fill de qui és, sense haver fet cap mèrit. Bé, l'actual rei espanyol ha arribat al tro, a més, per altres motius per molts i moltes coneguts i sempre silenciats pels diferents governs franquistes (uns temes) i post-franquistes (d'altres).

-

Encara queden alguns països monàrquics és cert, però és una evidència que cada cop en són menys. L'últim que s'encamina cap a una República és el Nepal. Fa uns dies es van celebrar eleccions al país i els dos únics partits que tenen opcions de guanyar ja han anunciat la fi de la monarquia. El líder d'un d'aquests partits ha dit que "sigui quin sigui el resultat final, hem obtingut ja una victòria històrica: desfer-nos del rei (Gyanendra) i que hagi de viure com un ciutadà normal". Bé, com un ciutadà normal no hi viurà segur,... però el que queda clar és que en aquest punt el Nepal, un dels més pobres del món, serà més democràtic i igualitari que l'Estat espanyol.

-

Els partits catalans i espanyols segueixen apostant majoritàriament per aquest sistema tan arcaic i injust. Els seus motius tindran, però que no ens vinguin dient ni que d'esquerres ni catalanistes. Fa gràcia a més, els comentaris de certs analistes que diuen "la monarquia no m'agrada, però ja ens va bé, perquè us imagineu tenir una república i que el president fós l'Aznar?". Un argument que fa riure perquè no demostra cap respecte cap a la voluntat popular (mai millor dit!) i perquè presenta al rei espanyol com si fós un defensor dels Països Catalans -quan tots recordem el "a nadie se le obligó nadie a hablar en castellano" o les seves crides a la "unidad de la patria"-. Potser els analistes es basen en que ell no ho volia dir, perquè com que segons la Constitució de 1978 ell no és responsable...

-

I parlant de ser responsable, el monarca va seguir al peu de la lletra aquest paper que li reserva la Constitució la setmana passada quan estava a la llotja del camp del Getafe veient el partit de la Copa de la UEFA entre l'equip local i el Bayern de Munic. Poques coses ha de fer a la vida, una d'elles el seguir el protocol. Bé doncs quan va marcar el conjunt madrileny el tercer gol es va aixecar i va gesticular, mentre el president del club seguia assegut com marca 'el protocol' i el 'fair play' a la llotja. Segurament el president del club bàvar devia pensar "Porqué no te sientas?"...

-

En qualsevol cas, si el president de la República espanyola fós l'Aznar o un altre -que segurament en el tema nacional, tot i que amb diferents formes, donaria els mateixos resultats- és el de menys. Crec que s'haurien d'abolir totes les monarquies, però el que a mi em preocupa és que hi hagi un president de la República catalana. Com ara fa 77 anys! I és que com deia a l'article anterior, s'ha de recordar el passat. El passat divendres ja ho vam poder fer al cine fòrum que va organitzar la CUP la pel.lícula 'Coronel Macià'. Va ser molt interessant i iniciatives com aquesta val la pena potenciar-les. I una bona manera de poder-ho recordar (i celebrar) seria que aquest dia fós festiu en comptes d'altres dies imposats com el 12 d'octubre, el 6 de desembre i el 8 de desembre.

-

Esperem que l'escena al balcó de la Generalitat -la del Macià, no la del Zapatero- es torni a repetir!!

-

Salut i República!!!

15 anys sense Guillem Agulló i segueix la impunitat feixista

És important mantenir viva la memòria històrica. Hi ha gent que diu que no s'ha de mirar al passat sinó al futur. Per a mi, s'ha de mirar al futur però recordant el passat. Conèixer el passat no només ens permet recordar persones i/o fets, ens ajuda a entendre el present, ens hauria d'ajudar a no cometre els mateixos errors en el futur.

Però recordar no sempre és fàcil -passen moltes coses i coneixem a moltes persones- i moltes vegades ens oblidem de persones que ja no hi són o fets que fa temps que han succeït. Però en el cas d'en Guillem Agulló -militant de Maulets assassinat per l'extrema dreta espanyolista fa 15 anys- s'està aconseguint. Any rere any s'organitzen actes per a recordar-lo. Aquest any, per exemple, hi ha hagut manifestacions i un concert d'Obrint Pas, La Gossa Sorda i Feliu Ventura a Burjassot, la ciutat on va nèixer.

Però mantenir viu el record en Guillem és també recordar la impunitat amb la que es mou l'extrema dreta a molts llocs del país. El seu assassí, per exemple, només va passar 4 anys a la presó. En els darrers anys hi ha hagut moltes altres agressions al país i des de diferents col.lectius s'ha denunciat que la resposta policial en molts casos ha estat deficient, inexistent o, fins i tot, ha servit per a protegir els agressors. I si parlem d'impunitat, fa uns mesos també es van complir els 15 anys de l'assassinat d'en Pedro Alvarez.

Recordar-ho és important i hauria de servir per a que episodis com aquests no es tornin a repetir. Però per això només cal que la societat civil es mobilitzi, sinó que també les institucions fagin tot el possible per a impedir-ho, quelcom que actualment no passa. Ni amb les agressions feixistes ni tampoc, per exemple, amb el racisme. I sino, només cal revisar l'Informe Raxen del 'Movimiento contra la Intolerancia' o l'informe d'Amnistia Internacional 'Entre la desgana y la invisibilidad', que sitúa l'Estat espanyol a la cua d'Europa en la lluita contra el racisme i la xenofobia.

Guillem, 15 anys després, encara hi ha molt a fer. La lluita continúa!!

Orfes de referents polítics al país

Les últimes enquestes d'opinió mostren que cada dia hi ha més persones independentistes i/o sobiranistes. El 9-M ha donat com a resultat que menys vots independentistes i/o sobiranistes.

Hi ha molta gent treballant en moviments socials, ecologistes, plataformes unitàries en defensa del territori, etc. però el partit més teòricament d'esquerres de l'arc parlamentari també ha baixat clarament en número de vots.

Hi ha especulació, problemes d'infraestructures, problemes d'accés a l'habitatge, cada cop les famílies arriben pitjor a final de mes, el país pateix un espoli fiscal brutal any rere any, hi ha hagut grans manifestacions de protesta reclamant més autogovern i un millor finançament,... Però així i tot no només no hi hagut cap partit que hagi pogut capitalitzar (quina paraula més 'maca') el descontentament enfront davant de tot això sinó que a més tots ells han perdut vots. I no serà per falta de motius...

Quin és el problema doncs? Bé, no és un de sol, és la suma d'uns quants. Alguns d'ells importants, sobretot en el cas dels partits que han presumit de ser alternatius o de ser més radicals (s'haurien d'aplicar el lema de 'fets, no paraules' d'un bon amic seu). Està clar que per tocar una mica de poder fan de la renúncia un costum i actuen com els altres partits; de forma que molta gent es desil.lusiona amb els polítics, ja que els veu a tots iguals.

Igualment, les formes d'atuar són similars a la de la resta dels partits tradicionals -el caràcter assambleari d'Esquerra seria l'excepció-, les idees sempre van de dalt abaix (de la direcció cap a les bases, cap als militants) i els sous se'ls pugen bastant -en alguns casos de forma escandalosa-.

Amb aquesta situació, hi ha una gran massa de persones desil.lusionades i orfes de referent polític al país. I és que com diu la cançó del Lluís Llach "no era això pel que varen morir tantes flors, pel que van plorar tants anhels, potser cal ser valents altre cop i dir: No, amics meus, no és això".

Esperem que aviat es consolidi una alternativa real, valenta, independentista i d'esquerres, que passi de la paraula al fet, que qüestioni aquest injust sistema i que lluiti per canviar-lo (com un dia em va dir l'Esther no confondre anti-sistema amb anti-aquest sistema), que no fagi de la renúncia bandera, que intenti acabar amb certs privilegis -per exemple que els polítics no es puguin posar els sous que vulguin-, que permeti que les propostes puguin anar d'abaix adalt i que potenciï de veritat -no amb pedaços- la democràcia participativa.

Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) ja fa anys que lluiten per mostrar-se com aquesta alternativa. I, sobretot després dels resultats obtinguts a les eleccions municipals de fa un any, en alguns ajuntaments ja ho són. Però encara queda un llarg camí a recórrer perque ho siguin arreu dels Països Catalans. Esperem que en aquest camí no apareguin molts esvorancs, tot i que segur que a mida que vagin creixent segur que hi haurà interessos (i molt poderosos) en crear-los...

'Beure en català' no sempre és fàcil

La setmana passada vaig menjar dos cops fora de casa a diferents locals de Molins, un dels quals ben publicitat amb cartells que es veuen per bona part de la Vila. A l'hora de triar vi em vaig trobar amb la sorpresa que no n'hi havia pràcticament cap de català, només un de blanc a un dels locals.

En un dels casos vaig parlar amb un dels cambrers i li vaig preguntar com era això i em va comentar que la seva clientela optava més per vins d'altres llocs. Bé, desconec si van preguntar quins vins volien a alguns clients, si els hi van preguntar si els agradava el vi que els hi havien posat o si els hi van preguntar si en voldrien algun de català i tothom els va dir que no.

No sé com va anar el tema. En qualsevol cas, em sembla molt bé que un restaurant tingui una bona oferta de vins -igual que de la resta de productes- de tot arreu, però crec que això no és incompatible amb tenir algun del país. I més quan a casa nostra hi ha molt bon vi.

No sé si n'hi haurà altres causes, però la falta d'autoestima crec que n'és de les més importants. I consti que no és un tema polític, no m'imagino restaurants de Logroño que no tinguin un Rioja o de Valladolid que no ofereixin Ribera del Duero.

La varietat està molt bé, però comencem-la per casa. I després que cadascú triï el que vulgui. De fet, afortunadament, també hi ha varietat de restaurants, oi?...

Salut!

"S'ha de repensar l'economia"

Fa uns dies vaig assistir a una de les xerrades del Fòrum Social Català, que es va celebrar l'últim cap de setmana de Gener a Barcelona, i que portava per títol 'Repensar la política en l'era dels moviments i les xarxes'. Va ser força interessant. Un dels ponents era en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política i director de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Em va fer il.lusió veure'l, ja que el vaig tenir de mestre a la UAB ja fa bastants anys i guardava d'ell molt bon record.

-

Al llarg de la xerrada va analitzar la política actual, les relacions i que tenen els moviments socials i alternatius amb el poder, i va parlar de les elits polítiques, de democràcia i d'economia, i de com actualment el poder econòmic mana sobre el polític.

-

Un dels punts que més em va agradar és el que feia referència a que "s'ha de repensar l'economia igual que es repensa la política: oi que ningú diu que quelcom no és políticament possible?". En Joan Subirats va comentar que hi ha certs sectors interessats en que s'associï capitalisme a democràcia -com si fossin 'cul i merda'- i que deslegitimen qualsevol model alternatiu al capitalisme tot dient que "econòmicament no és possible. I ho diuen com si l'economia fós quelcom natural, com l'aigua, l'aire,...)", que és així i no pot ser d'una altra manera.

El que passa és que aquests sectors -que són els que manen i als que ja els hi està bé la situació actual- no volen que hi hagi alternativa, que és diferent.

-

Clicant aquí podeu llegir la Declaració de l'Assemblea de Moviments Socials del Fòrum Social Català. Tant de bo algun dia fós una realitat. El món seria molt millor!

-

El que no hauria de ser possible és el que passa actualment. Una notícia de fa uns anys -publicada a l'ABC, que no és sospitós de ser contrari al model actual- deia el següent: "360 persones acumulen tanta riquesa com la meitat de la població mundial. El 4% dels seus ingressos resoldria els problemes de tots els pobres. La seva fortuna és igual al PIB dels 48 països més pobres del planeta".

Una llàstima que no hi hagi opció a canviar aquesta desigualtat ja que "econòmicament no és possible".

800 anys del naixement de Jaume I

Avui es compleixen 800 anys del naixement de Jaume I. Crec que es mereix un homenatge. I per això em sumo a la campanya llançada pel Vicent Partal i adjunto a continuació un fragment del 'Llibre dels feits', del propi Jaume I. És un en el que explica l'entrada a València. A l'esquerre teniu la imatge del penó de la conquesta, que Vicent Partal explica en el seu bloc que és "la bandera que els andalusins hissaren a les Torres de Quart de València en senyal de rendició":

"282. E quan uench altre dia a hora de uespres enuiam a dir al Rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Ualencia, e que negun mal nols faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E els dixeren quels playa. E nos fom entre la -320- rambla el reyal915, e la torra, e quan uim nostra senyera sus en la torre descaualgam del caual, e endreçam nos ues hoirent, e ploram de nostres vyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos hauia feyta.
283. E ab tant los sarrains cuytaren lexir dels ·V· dies que hauien empres ab nos, e al tercer dia foren apparaylats tots dexir. E nos ab cauallers, e homens armats prop de nos, traguem los tots de fora en aquels camps que son entre Ruçafa e la vila, e haguem hi a ferir homens per mort, sobraço cant uolien tolre als sarrains robes, e emblar algunes sarraines e tosets, si que anch tan gran gent con de Ualencia exia hon hauia be entre homens e fembres ·L· milia, anch la merce de Deu no perderen ualent de ·M· sous, sils guiam els faem guiar tro sus a Cuylera.
284. E quan aço haguem feyt entram nosen en la vila. E quan uench al tercer dia començam de partir les cases ab larquebisbe de Narbona, els bisbes, els nobles qui estan hauien ab nos, e ab los cauallers aquels qui heretats eren en aquel terme, e partim a les comunes de les ciutats a cada una segons la companya ni los homens quey hauia darmes.
-321-
281. E quan uench aenant entorn de ·III· setmanes, metem partidors que partissen la terra del terme de Ualencia916, e uim les cartes de les donacions que nos feytes hauiem: e trobam que eren mes les cartes917 que no bastaria al terme segons les donacions que nos feytes hauiem a alguns: e tals918 ni hauia que demanauen pocha cosa, e trobauen919 puys que era ·II· tanta, o, ·III· tanta: e per lengan quens hauien feyt, e quar la cosa no podia bastar de les donacions de les cartes, tolguem ne a aquels qui sobre nauien, e tornamho a mesura, si que tots hagueren de la terra couinentment, e aixi partis la terra".

Perill a Molins de Rei: confonen ser crític amb no democràtic

Em fa mandra escriure aquest article. Però crec que l'he de fer, són coses que no es poden deixar passar. Això sí, intentaré ser breu.

Abans del ple del passat 27 de desembre, l'alcalde de Molins de Rei, Ivan Arcas, va dir-li al regidor de la CUP, Àlex Maymó, que llegiria una declaració de condemna de la mort de dos guàrdies civils a Occitània el mes passat, a mans d'ETA.

L'Àlex li va comentar que la CUP no signaria aquell manifest, sinó que tenia un text propi. Aleshores, la decisió de l'alcalde va afegir una paraula a la seva declaració: "democràtiques". La frase on era el canvi passava a dir: "les forces democràtiques presents a l'Ajuntament de Molins de Rei...". És a dir, que considerava la CUP un partit no democràtic per no signar el seu escrit. A continuació podeu veure la declaració institucional i el text que la CUP va llegir al ple.

Davant d'aquesta acusació, al final del passat ple del 27 de gener, l'Àlex Maymó li va demanar a l'alcalde -en aquest prec- que es retractés del seu atac. L'Ivan Arcas -visiblement alterat- no només no ho va fer -ni va esperar al següent ple per respondre, com és habitual en el cas dels precs- sinó que va afegir que si algun cop un alcalde de Molins de Rei no hagués fet el que ell havia fet, no seria un alcalde democràtic.

Em podria estendre molt, perquè hi ha molt a dir, però prefereixo ser breu. Es pot estar més o menys d'acord amb els plantejaments de la CUP -només faltaria- però no crec que se la pugui acusar d'antidemocràtica ni per la seva actitud envers la violència, ni per la seva voluntat de buscar solucions als problemes, ni pel seu plantejament de donar la veu al poble. Només cal mirar el text presentat.

Del que sí se la pot acusar és de ser crítics i de no acceptar les imposicions. Tant en aquest tema, com en molts d'altres. I això a alguns els molesta... i els fa perdre els papers.

Insatisfacció política

(Si vols veure la vinyeta sencera, clica-hi a sobre)

Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, la insatisfacció envers la classe política en particular i la situació política en general creix al nostre país. L'última dada la tenim a l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, que diu que el 61% dels i les catalanes està descontent amb aquesta situació.

Sobta que pràcticament el 71% digui que anirà a votar a les properes eleccions, quant sembla que el descontentament és amb tots els partits parlamentaris i no amb un concret (tot i que segur que n'hi ha que desperten menys antipaties que d'altres). Però això es podria explicar pel fet que molta gent no vota convençuda per una força política, sinó que ho fa en molts casos contra tal o qual partit o perquè aquest "sembla menys dolent" que l'altre, o perquè "segur que els altres ho farien pitjor". La tira de la Mafalda que encapçala aquest article resumeix molt bé la situació actual (per veure-la millor, cliqueu-hi a sobre).

Davant d'això hi ha dues opcions: Una és la de passar de tot i/o queixar-se de tant en tant sense fer-hi res i permetre que tot, poc més o menys, continuï igual. Perquè el dir que "a mi la política no m'interessa" és erroni, ja que la política ho és tot i una o una altra política fa que les nostres vides puguin ser completament diferents i el no fer-hi res és deixar que els que ja els hi està bé així, segueixin fent el que volen.

L'altra opció és participar activament en canviar el sistema que patim, en fer fora els polítics actuals. Com? Cadascú ho pot fer en funció de les seves ganes i del seu temps. I ho pot fer col.laborant, participant o militant en associacions, entitats, manifestacions, moviments, campanyes, partits alternatius,... Segurament de moment seran minoritaris. Però són útils i poden arribar a condicionar les accions dels partits polítics tradicionals i... potser amb el temps i depenent dels que siguem, podrem aconseguir un món bastant millor.

Cadascú tria la seva opció.

A Sant Celoni s'aplicarà un recàrrec del 50% de l'IBI als pisos buits

Per fi un pas de veritat en la lluita contra els habitatges buits. La proposta és de la CUP de Sant Celoni i ha estat votada a favor també per CiU i el PSC. En una situació com l'actual que hi hagi pisos buits és un luxe que fomenta l'especulació i agreuja els problemes per a la gent que busca un lloc digne on viure.

Aquesta mesura ha de facilitar l'increment de pisos de lloguer i ha de propiciar una rebaixa dels preus. Ara cal fer el reglament on s'ha de determinar què s'entén exactament per pis buit i on s'ha de definir quines garanties es donen als propietaris per assegurar-los que cobraran cada mes la quantitat pactada, de forma que no es vegin perjudictats.

Esperem que aquesta mesura s'escampi com una taca d'oli pel país. I ja posats, començant per Molins, on l'any 2001 ja hi havia 903 pisos buits segons l'Idescat. De moment, però, sembla que no serà així i que el govern municipal seguirà donant via lliure al negoci d'immobiliàries i especuladors i perjudicant la gent que vol trobar un habitatge a un preu digne. I després ens diran que són d'esquerres.