Diferències 'demonàrquiques'

El 17 de març de 1861 es va unificar Itàlia -tret de Roma, que no ho va fer fins 3 anys després-, sota la Casa de Saboia. Victor Manuel II es va convertir en el seu rei. Ja fa molts anys que Itàlia va passar a ser una república, després de passar per un periode on els feixistes van manar.
-

D'altra banda, he llegit al directe.cat que dins de les mesures contra la crisi el Parlament belga reduirà "dràsticament" l'assignació a la seva família reial (la reina Fabiola rep 1,6 milions d'euros anuals).

-

I a l'Estat espanyol, hi arribarà el dia en el que passi alguna d'aquestes situacions, la de Bèlgica o la d'Itàlia?:

-

Sobre la primera, el mateix article explica que el rei borbó espanyol percep uns 8 milions d'euros -despeses apart-. Si el rei és tan simpàtic -com diuen alguns- i la seva és una família tan 'senzilla' -com diuen els mateixos i/o d'altres- ells haurien de ser els primers en demanar-ho i, sinó, el Parlament espanyol ho hauria de fer igualment, que ells ho entendrien (i sinó ho entenguessin....).

-

Sobre la segona, el seu sistema actual d'Itàlia és la República -després de la dictadura de Mussolini es va passar de la monarquia i després no hi ha problemes destacables-.
-
A l'Estat espanyol en canvi després de la dictadura de Franco el va succeir el que ell va designar -Juan Carlos I- i bona part dels dirigents polítics i econòmics proposen la congelació / moderació salarial dels treballadors (però a la monarquia, 'ni tocar-la' que ja se sap que totes som iguals... ) , mentre s'omplen la boca de 'democràcia'.

La nacionalitat i el dret a vot

Arran de la celebració a punts del Principat de la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa de futbol, he tornat a donar-li voltes a un tema sobre el que fa temps en el que hi penso: Qui té dret a votar a un lloc? Tothom que hi viu o només els que es senten d'aquell lloc? Qui diu que un país, comunitat,... no hauria d'existir, o crema els seus símbols, hi té dret a decidir quelcom sobre ell?

-

La nacionalitat te l'ha de donar un Estat o l'hauries de triar tu segons el que tu sents? Aquí cal separar nacionalitat del que és ciutadania.

-

Segons el meu punt de vista, la nacionalitat és quelcom subjectiu, que té a veure amb el que una persona sent i ningú més que ella té dret a assignar-se-la. En el meu cas, jo em sento català, i per tant la meva nacionalitat és la catalana. Una altra cosa és que malauradament els Països Catalans siguin dins de l'Estat espanyol i, per tant, tinc la ciutadania espanyola. Però nacionalitat i ciutadania són temes diferents, tot i que alguns ens vulguin fer creure que són el mateix. 

-

I per tant considero que si no em sento espanyol, no hauria de poder votar a les eleccions espanyoles. Exactament igual que qui no se sent català/na, no hauria de poder votar a les catalanes, i qui no se sent andalús, alemany, canadenc,... tampoc a les del seu país / nació / comunitat, etc.

-

I no poder votar no vol dir no tenir dret a res. Simplement qui se sent d'un lloc hi pot votar, i qui no, no. A la resta d'aspectes de la vida, tots i totes iguals, mateixos drets i mateixos deures. I el tema del votar no és cap discriminació: dóna igual on s'hagi nascut, el color de pell, la llengua que parla, si és home o dona, si creu o no en ésser superior,... Cadascú tria què vol ser i ja està, no passa res. Fins i tot en el nostre cas, tot i que em costi d'entendre, si algú se sent català/na i espanyol/a, doncs que pugui votar a ambdues eleccions, res a dir. El que és injust és que algú que crema la bandera del lloc on viu (la foto és de l'any passat a Reus després de la victòria del R. Madrid a la lliga espanyola de futbol) a sobre pugui decidir sobre què ha de ser aquell lloc i quines polítiques s'hi han de fer.

-

El següent tema és saber com es demostra la teva nacionalitat (no la ciutadania, que això ja t'ho imposen les autoritats de l'Estat). Una opció seria que des de la Generalitat es fés un carnet oficial que no s'hauria d'imposar a ningú, que qui vulgués el pogués demanar. A nacionalitat cadascú digués la del país del que se sent membre: catalana, espanyola, búlgara, (o la doble nacionalitat que hem dit abans catalana i espanyola, o catalana i argentina...). I aquelles persones que es definissin, com a mínim, com a catalanes, serien les que hi podrien votar a les eleccions catalanes. I aquelles que es definissin, com a mínim, com a espanyoles, serien les que hi podrien votar a les eleccions espanyoles.

-

Potser hi ha millors maneres que les del carnet i no dic que aquesta sigui fàcil d'aplicar, caldria treballar-la, però em sembla que és viable i és una opció vàlida. És un plantejament democràtic: no se t'imposa una nacionalitat, tu la tries. D'aquesta manera s'acabaria amb quelcom molt injust, que és que gent que porta vivint molts anys a Catalunya i que odïa tot el que sóna a català pot decidir sobre el nostre futur, mentre que molts immigrants que acaben d'arribar i ja s'estan integrant no ho poden fer. Aquesta també seria una oportunitat per a aquestes persones. Perquè amb el lema aquell de "és català qui viu i treballa a Catalunya", que va dir l'ex president Jordi Pujol, jo no hi he cregut mai. Jo crec que és català/na qui vol.

-

I si algun dia -tant de bo- els i les catalans/es decidissim ser un país independent, doncs que ho poguem ser. I si decidissim seguir dintre de l'estat espanyol, doncs ho hauriem de seguir fent. 

-

Però en qualsevol dels dos casos, el que no perdria mai ningú, fós quin fós el resultat, seria la seva nacionalitat, el tenir reconegut el que ell/a vol ser.

La 'democràcia' europea no l'atura ni els vots de la gent

Els dirigents de l'UE ja fa temps que van decidir que faran una 'constitució' per a tots els estats membres peti qui peti, i agradi o no agradi als seus administrats. D'això en diuen democràcia. Primer va ser la 'Constitució Europea'. Tot i que els governs dels països de l'UE van dir que aquest text venia a ser la panacea per al territori i que era absolutament necessari, els i les habitants de França i Holanda van dir que 'no' al text i el projecte de constitució va ser avortat.

-

Com que els 'nostres' dirigents són molt demòcrates, van decidir que s'havien de canviar algunes comas al text, que se li hauria de dir 'Tractat de Lisboa', i sobretot no tornar a fer un referèndum no fós cas que la població el tornés a tombar. Només Irlanda va dir que consultaria als seus habitants. I vés per on, els irlandesos han dit que no volen aquest text.

-

Ràpidament els mandataris europeus s'han afanyat a dir que cal seguir amb el procés de ratificació i que una minoria no pot aturar el desig de la majoria. Impagable el Zapatero -un cop més- dient que el no irlandès és una "mala notícia que cal respectar, de la mateixa manera que els irlandesos han de respectar la majoria dels europeus".

-

I jo em pregunto, perquè no fan la consulta a la resta de països i no s'ho maneguen tot entre ells als parlaments dels estats? És que tenen por que no tiri endavant? Per què diuen que és una minoria la que és contrària al tractat: Han fet un referèndum i l'han perdut. Dir que un país ho aprova perquè ho ha aprovat el seu parlament és fer trampes al solitari, perquè a les eleccions generals dels països no es va votar una norma tan important com aquesta, es van votar partits polítics que, a més, no es van posicionar sobre aquest text en concret. I clar, amb els canvis que han fet al projecte de constitució europea segur que s'aprovaria a França i Holanda, que ja van rebutjar aquell text, oi?

-

El tema és clar: Fan unes lleis per a que segueixin manant els de sempre, d'esquenes al poble, però volen dir que ho fan d'una manera legal i democràtica. Però vaja, que no tenen manies i, si la gent necessària no aprova el que volen, li canvïen quatre fomalitats i s'ho aproven ells. I si tenen la mala sort que a l'únic país on la població pot votar aquest text que ha de marcar el funcionament de la UE el text no s'aprova, sempre poden dir que els que han dit 'NO' són una minoria que no poden aturar el procés i el desig de la majoria (!). Un desig que els nostres gurús saben sense preguntar-ho... Ens diuen que això és la democràcia. En canvi, resulta que l'Hugo Chavez -acusat de dictador i populista pels 'demòcrates'- va fer un referèndum a Veneçuela, la població no li va acceptar uns canvis i ell no els ha aplicat.

-

Doncs perfecte, però que no ens fagin perdre el temps i aprovin el que vulguin, però que a sobre no ens vulguin fer passar pel que no són.

"S'ha de repensar l'economia"

Fa uns dies vaig assistir a una de les xerrades del Fòrum Social Català, que es va celebrar l'últim cap de setmana de Gener a Barcelona, i que portava per títol 'Repensar la política en l'era dels moviments i les xarxes'. Va ser força interessant. Un dels ponents era en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política i director de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Em va fer il.lusió veure'l, ja que el vaig tenir de mestre a la UAB ja fa bastants anys i guardava d'ell molt bon record.

-

Al llarg de la xerrada va analitzar la política actual, les relacions i que tenen els moviments socials i alternatius amb el poder, i va parlar de les elits polítiques, de democràcia i d'economia, i de com actualment el poder econòmic mana sobre el polític.

-

Un dels punts que més em va agradar és el que feia referència a que "s'ha de repensar l'economia igual que es repensa la política: oi que ningú diu que quelcom no és políticament possible?". En Joan Subirats va comentar que hi ha certs sectors interessats en que s'associï capitalisme a democràcia -com si fossin 'cul i merda'- i que deslegitimen qualsevol model alternatiu al capitalisme tot dient que "econòmicament no és possible. I ho diuen com si l'economia fós quelcom natural, com l'aigua, l'aire,...)", que és així i no pot ser d'una altra manera.

El que passa és que aquests sectors -que són els que manen i als que ja els hi està bé la situació actual- no volen que hi hagi alternativa, que és diferent.

-

Clicant aquí podeu llegir la Declaració de l'Assemblea de Moviments Socials del Fòrum Social Català. Tant de bo algun dia fós una realitat. El món seria molt millor!

-

El que no hauria de ser possible és el que passa actualment. Una notícia de fa uns anys -publicada a l'ABC, que no és sospitós de ser contrari al model actual- deia el següent: "360 persones acumulen tanta riquesa com la meitat de la població mundial. El 4% dels seus ingressos resoldria els problemes de tots els pobres. La seva fortuna és igual al PIB dels 48 països més pobres del planeta".

Una llàstima que no hi hagi opció a canviar aquesta desigualtat ja que "econòmicament no és possible".